En quantes mogudes culturals està involucrada a Sant Cugat?
La meva vessant professional està basada en el teatre i, concretament, en la direcció escènica. Partint d'aquest fet n'hi ha moltes coses en les quals estic involucrada a la ciutat. Actualment, sóc la presidenta de l'Associació d'Amics de Pedra i Sang, que vetlla perquè es representi l'obra de Jaumà al Monestir cada Nadal.
Dins d'aquest associació, a més, estem desenvolupant un altre projecte, del qual personalment n'estic molt contenta: les lectures a la fresca de l'estiu. És una iniciativa que va néixer fa cinc anys com a commemoració de l'any del llibre i la lectura i que ara mateix ha derivat en unes semirepresentacions teatrals.
Allò que em sembla més interessant d'aquesta proposta és que, gràcies a la participació d'actors voluntaris i a una pobre decoració, s'ha fet un producte que no és gaire car i que, en canvi, ha tingut una gran acceptació per part de la ciutadania, ja que es porta a terme de manera gratuïta en places públiques durant el mes de juliol.
Hem fet cicles dedicats a Mercè rodoreda, Santiago Rusiñol i obres de diferents autors com, per exemple, una del Víctor Alexandre o una versió que tinc traduïda de l'Amadeus de Peter Shaffer. Enguany hem pensat en recuperar algunes obres del Baltasar Porcel.
D'altra banda, l'atra gran activitat que impulsem des de l'associació és Pedra i Sang. Una obra que va néixer com un fet puntual, com un encàrrec de l'ajuntament a la companyia Tetrateatre (companyia a la qual pertanyo jo junt amb l'actor Joan Berlanga) per recordar l'any 2000 els 650 anys de l'assassinat de l'Abat Biure.
Vam tenir tant d'èxit amb la seva estrena que, a partir d'aquell moment, es van deixar de representar els espectacles poètics que fèiem al Monestir en favor d'aquesta obra. Personalment, ha sigut un espectacle que m'ha donat moltes satisfaccions, sobretot com a santcugatenca, ja que per mi ha sigut tot un orgull haver format part de l'origen d'una tradició del poble com aquesta.
A més, aquest any es prepara una celebració especial...
Sí, exactament.
I, a banda d'això, hi ha hagut alguna altra cosa relacionada amb la ciutat que li hagi fet especial il·lusió.
Sí, em fa molta il·lusió poder recordar que jo vaig dirigir l'espectacle de l'acte d'inauguració del Teatre-Auditori (Històries de Sant Cugat). Aleshores (uns 15 anys enrere) es tractava d'un nou equipament cultural i d'un espai que havia de ser molt important per a la ciutat. A més, en aquell moment era la representació més important que havia fet fins aleshores. Pensa que l'obra va estar desenvolupada per unes 200 persones.
D'altra banda, l'any de la commemoració del mil·lenari del Monestir vam muntar l'espectacle "Sota la capa del Cel", basat també en fets històrics de la ciutat.
En general, he de confessar que el Monestir ha estat un tema força recorrent al llarg de la meva vida, tot i que no sóc una persona religiosa. Però és evident que el Monestir és un valor cultural i integrador de la ciutat. Aquestes pedres formen part de la idiosincràcia de Sant Cugat. Sincerament, crec que he representat més espectacles sota aquestes pedres que no pas en un teatre. És un element que me l'estimo molt i a mi em motiva en la meva feina.
Per molt que s'expliqui la tasca del director
de teatre, la
gent continuarà entenent poc l'ofici
Cert, l'Eduard Jener va dir que el claustre és un escenari immillorable per a representar espectacles de música de cambra.
Sí, això entraria dins el tema de l'aprofitament del monument per a un ús lúdic. Evidentment, per moltes escenografies que vulguem posar en un escenari, una escenografia com la del Monestir difícilment la trobaríem.
Ara que parlem d'això, t'haig de comentar que els meus inicis en el teatre els vaig allà on ara en diuen la Casa Abacial, just davant del claustre. Un espai que em sembla que, actualment, s'hi fa catequesi per a joves. Era una sala amb una arcada que, ara que estan tant de moda les sales de petit format, puc afirmar orgullosa, que va ser la primera sala de petit format que hi havia abans que s'inventessin com a tal. Era un espai minúscul on només hi cabien unes noranta persones i on vaig estrenar amb divuit anys el meu primer espectacle de direcció.
Però les seves inquietuds no giren només al voltant del teatre, oi?
Sí, un altre tema que m'interessa molt és la poesia. Entre tots els espectacles que he fet n'hi ha molts que han estat relacionats amb el tema poètic. De fet, la primera obra que vaig estrenar com a directora va ser una que estava basada en poemes. D'ençà d'aquell moment, la poesia ha sigut un tema que sempre he anat seguint.
Fa tres anys també vaig dirigir la nit de poesia que es fa al Teatre Auditori, amb autors del país. I com t'he explicat abans, amb la companyia Tetrateatre cada any estrenàvem un espectacle poètic a la Sala Capitular del claustre. Vam fer Joan Oliver, Lorca, espectacles sobre dones, Gabriel Ferrater... Bé, he fet molts espectacles i aquest és un tema que m'interessa molt.
Fa uns anys, quan vivia a Coll Favà vaig impulsar el barri amb un grup de veïns il·lustres com el poeta Lluís Calvo i l'escriptor Martí Olaya , donat que els seus carrers tenen noms de poetes. Junt amb l'ajuntament vam decidir definir Coll Favà com el barri dels poetes.
Arran d'aquesta iniciativa, des de fa tres anys, el tancament del festival de poesia es fa a Coll Favà.
Concretant una miqueta més, quina és la seva experiència al capdavant de Tetrateatre?
Abans d'explicar això haig d'afegir que vaig estudiar a l'Institut del Teatre, mentre treballava amb el malaguanyat Joan Llamas, que va morir fa quatre anys (19 d'agost de 2006), a aquella sala situada, com t'he dit abans, a la Casa Abacial. Fins que es va estrenar Històries de Sant Cugat vaig fer teatre d'aficionats, l'altra escola que tenen els actors per fer provatures.
Després d'aquesta etapa, vaig impulsar, junt amb l'actor Joan Berlanga, Joan Llamas i l'escenògraf Carles Cases, Tetrateatre, una organització que naixia amb un punt de vista més professional i per dur a terme els nostres propis projectes més engrescadors.
Vam estrenar "Una nit qualsevol" a La Fira de Tàrrega, un parell de peces de Václav Havel, "El Comunicat" i "Havel escena", vam fer la proposta artística de Pedra i Sang i els espectacles poètics que et comentava abans sobre Carles Riba, per exemple.
Molt bé. I, per endinsar-nos una mica més en la seva feina, em podria aclarir en que consisteix l'ofici de la direcció escènica?
Tal i com vaig definir en una conferència que vaig donar fa temps, la direcció escènica és un ofici demiúrgic, que es pot dividir en set etapes, les mateixes que va fer servir Déu per crear el món. En tota obra artística parteixes des de zero, des d'un espai buit (Peter Brook, "El Espacio Vacío"), i actues com a creador d'uns personatges i d'un escenari a través dels quals confecciones una sensació de món artificial. Parteixes d'un caos per arribar a una situació absolutament ordenada, amb uns éssers vius que desperten en l'espectador unes emocions que doten a l'obra d'una certa vitalitat.
És precisament aquest un dels motius que em va decantar per deixar l'ofici d'actriu i dedicar-me a la direcció d'obres de teatre. A mi el que m'interessava més era la totalitat de l'obra.
De totes maneres, per molt que s'expliqui això, la gent continuarà entenent poc l'ofici del director, ja que la gent només percep la feina d'aquesta figura quan alguna cosa falla. És una llàstima, però quan tot va bé poc es valora aquesta peça cabdal en tota obra teatral.
I quins són els seus referents en direcció teatral?
Doncs el minimalisme del Peter Brook, bàsicament. La gràcia que té aquest autor per fer les coses precises. Aconseguir una posada en escena interessant amb els mínim elements. En el teatre no cal gaire decoració. Si mous els braços d'una determinada manera la gent entén automàticament que estàs remant, per exemple.
D'altra banda, jo he nascut en el teatre independent i, per tant, entre les meves referències es troben aquelles realitats que van marcar la gent de la meva època com el Living Theather, els Joglars, el Teatre Llirue de Gràcia i el Fabià Puigserver, el referent de l'home total del teatre. I és que jo no només entenc el teatre com un ofici, sinó com una manera d'entendre la vida.
I a Sant Cugat, quines són les seves referències en aquest camp?
Aquí l'Ernest Nater en un moment determinat va ser una de les persones clau en el teatre que es feia aquí a Sant Cugat i, actualment, la Sílvia Servant, del Teatre La Unió, és una peça destacada en l'àmbit de la formació de joves valors en l'única escola de teatre existent a la ciutat.
La Trini Esquihuela també fa molt bon treball a Valldoreix. I, històricament, hi ha hagut actors molt potents, com el Joan Llamas, el Joan Fàbregas, que tenim la sort de tenir-lo amb 84 anys a Pedra-i-Sang, i el Xavier Tor. I d'altres més nous com la Montse Soto o la Gisela Figueres o de primeríssima línia com la Carme González, que viu al carrer de Sabadell i que ha treballat en la última adaptació de L'Auca del Senyor Esteve i molta més gent.
Sant Cugat s'ha convertit en un gran centre
d'exhibició d'espectacles
I pel que fa a la poesia, quina és la valoració que en fa del Festival de Poesia Gabriel Ferrater?
Doncs personalment penso que li ha fet molt de be a la poesia. Tot i que la ciutat ja partia d'un cert avantatge en aquest terreny, ja que no és casualitat que a Sant Cugat s'hi celebri un festival d'aquesta mena. I és que en els seus carrers han viscut molts poetes. Aquí va viure el mateix Gabriel Ferrater, el José María Valverde, un de no gaire conegut però no per això menys interessant, el Pezuela, la Marta Pessarrodona, el Lluís Calvo, el gran crític de poesia Sam Abrams, l'autor de Pedra i Sang i gran traductor de poesia anglesa, Josep Maria Jaumà, etc. A més, com t'he esmentat abans, la companyia Tetrateatre va estar set anys fent espectacles poètics al Monestir...
O sigui, amb això vull mostrar que aquest festival de poesia no neix perquè si, com un bolet. Ha aparegut perquè existeix tot un conjunt de gent que propicia que això tingui èxit.
I pel que fa al festival en si mateix, a mi m'agradaria que no desaparegués mai aquest festival i que cada vegada més hi hagués més implicació de la gent d'aquí. Moltes vegades el problema d'aquestes coses oficials és que sembla que es facin una mica des dels despatxos i personalment, penso que les coses s'haurien de fer trepitjant molt més el carrer i amb un coneixement de la gent més profund.
I quin és el model a seguir?
Això que et comento és el que estem intentant amb el tema de Coll Favà. Ja fa dos anys que en les sessions poètiques que s'hi realitzen en aquest barri hi participa l'escola Gerbert d'Orlhac. No et pots imaginar com, gràcies a aquesta iniciativa, motiven els seus professors als alumnes.
I és que, com més participin els santcugatencs i les entitats en el festival de poesia, millor. De fet, per mi una de les millors edicions del festival va ser el que va dirigir la Marta Pessarrodona perquè, precissament, va intentar implicar a la gent d'aquí en el projecte. Per exemple, l'After hours poètic va néixer en aquella edició i les sessions de Coll Favà també van començar aquell mateix any.
A mi el que em sabria greu seria que la manca de diners (aquest any la cosa ha anat una mica justa en aquest sentit), ens acabéssim carregant els fets culturals. Seria una pena que, com acostuma a passar en política, només es valorés el nombre d'espectadors i no la qualitat en si de l'obra ni allò que cadascú s'emporta a casa seva després de l'espectacle. Ja podem omplir estadis de futbol, ja podem muntar espectacles de masses, si no deixem petjada en la gent malament. En canvi, el teatre, la poesia, etc, ajuda a establir una comunicació més autèntica amb les persones. Quelcom més dialogant, més reflexiu, més íntim i personal. I això normalment no es valora, ja que estem acostumats a mesurar més el quant que el com.
En el fons penso que allò que actualment fem a Coll Favà, ens marca el camí cap a on hem d'apuntar per millorar el Festival de Poesia Gabriel Ferrater. Perquè està clar que la cultura mai es pot fer de dalt a baix. Les coses neixen de la gent i el que ha de fer el que està a dalt és adonar-se'n d'això i afavorir amb infraestructures a que aquestes iniciatives es puguin arribar a produir, tot renunciant a la cultura d'aparador.
A les entrevistes recents que he fet al Christian Treceño i a l'Eduard Jener una de les coses que van coincidir és que a Sant Cugat calen espais culturals de creació. Comparteix aquesta reivindicació?
Sí, totalment. En referència a aquesta qüestió, vaig publicar fa uns mesos un article al Diari de Sant Cugat per denunciar l'estat en que es troba el Teatre de la Unió: sense calefacció i sense llum. Hi ha una frase que diu Joan Oliver i que reflecteix molt bé allò en el que s'ha convertit Sant Cugat: Terra d'hospici i gran hotel. Sant Cugat s'ha convertit en un gran centre d'exhibició d'espectacles, que és el Teatre-Auditori, i prou. A Sant Cugat hi ha creadors, però, paradoxalment, no poden desenvolupar la seva feina aquí i han de d'anar a fora.
Hi ha més discriminació pel tema de l'obesitat que
pel tema de ser home o dona
El Teatre La Unió es troba en unes condicions precàries, jo diria fins i tot de postguerra, el teatre de Mira-Sol està tancat, a Valldoreix estan amb una sala molt petita, etc. És evident que no hi ha cap espai de creació en aquesta ciutat.
Per mantenir l'estructura del Teatre-Auditori s'han de llogar espectacles atractius pel públic que, tot i la seva qualitat, moltes vegades no lliguen amb les necessitats dels creadors locals.
Em sap greu la situació a la que s'ha arribat en aquest àmbit. Però és que només estem així de malament en la cultura. És que tampoc n'hi ha infraestructures per joves. No hi ha sales de concerts. Aquest any ens hem quedat sense poder celebrar el carnaval per aquest motiu. Potser que ens fessim mirar la política que estem fent.
Sant Cugat és la ciutat amb més actors, periodistes, escriptors per metre quadrat, que a l'hora de la veritat venen només a dormir, perquè aquí no hi ha llocs per poder desenvolupar la seva feina.
I, pel fet de ser dona, ha trobat alguna dificultat per fer-se camí en el món teatral?
Mmm. No. Tret de casos excepcionals, no. S'ha de tenir en compte que aquesta professió, com la de l'art, per exemple, tradicionalment ha anat sempre per davant de la societat. Personalment, crec que és una professió oberta i on no m'he trobat amb cap problema greu.
De fet, de dones actrius n'hi ha moltes. Encara que sí que és cert que en els llocs de direcció n'abunden poques de dones. Però, bé, això cada vegada està més difuminat.
Tot i que el meu cas no és molt habitual. De fet vaig ser una de les primers dones que va dirigir teatre. Però recordo que, tot i l'època en que vaig començar, ja tenia referents femenins com la Maria Luisa Oliveda.
No obstant això, t'he de confessar que hi ha més discriminació social pel tema de l'obesitat que pel tema de ser home o dona (Jo abans havia sigut molt obesa.) Aquest rebuig que comentaves ho he experimentat més a través d'aquest tema que no pas a través del meu sexe.
Parlant del seu cognom, Vilarasau, forma part d'una saga històrica de Sant Cugat? Em podria parlar de la vessant pública de la seva família?
Suposo que ho deus dir per l'Emma. Doncs d'això et diré que és un cas atípic en una família que prové de ferrers i de fusters. En aquest cas s'ha donat la casualitat que ella s'ha dedicat a interpretar obres i jo a dirigir-les. Fins i tot hem compartit projectes, ja que ella va començar interpretant obres meves a La Unió i a la Casa Abacial. Però, no sé per quina causa les dues ens hem dedicat a aquest món, ja que no veníem de tradició artística.
Per exemple, a casa meva no teníem cap biblioteca. En canvi, jo ara dec tenir 5.000 llibres a casa. I tots els he adquirit jo. No m'han vingut pas de cap herència. La família no era la típica família de la burgesia, eren treballadors.
En qualsevol cas, la meva relació amb l'Emma ha vingut més pe l'afició comuna que tenim al teatre, que no pas pels lligams que tenen les dues branques de la família a la qual pertanyem.
I aquesta relació vista per la gent de fora, li ha obert portes?
No. Ni m'ha obert ni m'ha tancat res. Però està clar que tenir el mateix cognom d'una persona tan mediàtica fa que moltes vegades la teva carta de presentació sigui dir si ets parenta o no de l'Emma.
El problema el vam tenir una vegada quan a la guia de directors i actors professionals de Catalunya es van equivocar de telèfon, indicant el meu telèfon com si fos el de l'Emma Vilarasau. Vaig estar un any fent de secretaria de l'Emma! Perquè a més va coincidir, em sembla, amb l'època de més esplendor de Nissaga de Poder. Va ser realment horrorós!
Així doncs, és parenta de l'Emma?
Sí i no. Tots els Vilarasau de Sant Cugat estem emparentats i tenim algun tipus de relació familiar. Sóc una cosina segona de l'Emma. Amb això vull dir que el seu pare i el pare de l'Emma, propietari del concessionari de cotxes Citroën i que va morir fa poc, eren cosins germans.
Si es tornessin a celebrar aquest cap de setmana els premis ciutat de Sant Cugat, a qui proposaries?
Al Domènech Miquel perquè és una de les persones que ha fet més per Sant Cugat. Si algú alguna vegada canviés una pedra del Monestir ell ho sabria. Les coneix totes! És una persona molt vinculada amb els estudis locals, com ara la seva història, la seva natura, etc. És una persona imprescindible que si no hi fos s'hauria d'inventar.
Una altra persona podria ser la Teresa Ferrés, amb més de 90 anys, que va ser una de les primeres dibuixants de Sant Cugat i una persona que recitava molt bé, en un moment on Sant Cugat no tenia la importància cultural que té ara. Ella va ensenyar a dibuixar i a recitar a moltíssima gent.
Personalment, penso que els premis de Sant Cugat s'haurien de donar més que a gent mediàtica a persones d'aquest tipus o a anònims als quals la ciutat els degui molt, ja sigui per la seva feina duta a terme en una parròquia o a Comissions Obreres (CCOO). Gent compromesa amb la comunitat santcugatenca.
Quin consell donaria a una persona que es volgués dedicar professionalment al teatre?
Que no pensi en la fama, ja que no té res a veure amb això el teatre, i, en general, que faci el que cregui que ha de fer segons la seva consciència, però que s'ho pensi una mica, ja que és un món molt dur. Contradient allò que la gent pensa, el teatre no té res a veure amb un món de "lentejuela" i d'aparador. És un món molt dur on es passen moltes estones esperant a que soni un telèfon amb un nou projecte, que no sona mai. Per tant, sobretot que s'ho pensi molt, ja que si no té molta vocació més val que faci una altra cosa. Però si té molta vocació, que ho faci.
En el meu cas, per exemple, de diners no n'he guanyat gaires, però puc dir una cosa que no pot dir molta gent i és que m'ho he passat molt bé fent la meva feina. Això és com ser capellà o altres coses, hi ha un component vocacional molt important en la nostra tasca. Si tu tens aquesta vocació, doncs la tens i s'ha acabat. Que cadascú faci el que li agradi. Després haurà d'intentar subsistir...
I quin hauria de ser el primer pas.
El teatre d'aficionats és una manera de trepitjar escenari, per tenir contactes, per conèixer gent. De vegades és un pas positiu, d'altres n'és de negatiu perquè de vegades la persona és vicia d'aquest tipus de teatre. I per suposat, estudiar teatre: entrar a l'Institut del Teatre, que no és gens fàcil.
Ara amb aquesta democràcia mal entesa tots som pintors, actors, ... És a dir, tothom és de tot. Entre la professió teatral i el fet de participar d'un grup de teatre com a distracció n'hi ha un abisme. Tots cantem a la dutxa, però el fet de ser cantant i saber vocalitzar i transmetre és una mica diferent. Per tant, si realment un es vol dedicar al teatre, que aprengui l'ofici, que estudiï. A ningú que no tingui títol li diràs que sigui metge, però sembla que tothom pugui ser actor.
I cadascú fa front a la professió d'una manera ben diversa: uns com a funcionaris, d'altres com a artistes, etc. Però, personalment, crec que la professió de teatre té a veure amb una manera d'entendre la vida. I una de les grans coses d'aquesta professió és que formes part de l'educació de la societat. En aquest sentit, d'alguna manera jo utilitzo les meves creacions per fer política, però no política de partit (aquesta no m'interesa gens!), sinó a ajudar a la gent a progressar, a pensar i en definitiva, a ser més lliures.
0 comentarios:
Publica un comentari